Per enviar-nos algún comentari o suggeriment adreceu-vos a: www.gruprecerca@hotmail.com



divendres, 26 de novembre del 2010

Foto d'un "Siti" de carbó a Olesa de Bonesvalls






La pràctica de carbonar es defineix com l’activitat de transformar la llenya en carbó mitjançant una combustió incompleta.
La vida dels carboners es desenvolupava al mateix bosc on era construïda la seva barraca, mentre durava el procés de combustió de la pila de carbó, ja que calia arnar-la mantenint i vigilant, Cada cuita de carbó requeria, de mitjana, de dues a tres setmanes.
L’ofici del carboner era poc valorat socialment i econòmica. L’ofici es podia presentar com a dedicació anual o temporal. D’una banda, esdevenia una ocupació anual consistent en la mateixa activitat de carbonar. I, d’altra banda, era una dedicació eventual, únicament a l’hivern, període en què les feines agrícoles entraven en una fase de recés.
El procés de carbonar comprenia les fases de tallada i arreplegada de la llenya, construcció de la pila, encesa, cuita, treta i desembosc. La producció de les carboneres podia oscil·lar entre 15  i 150 cargues de carbó (una carga equivalia a 120-125 kg de carbó) i el procés de carbonització podia durar entre una setmana, les més reduïdes, i dos mesos, les més grans. Hom podia fer 7 o 8 carboneres al mateix temps. El procés de carbonització, és a dir, la transformació constant de la carbonera, havia d’ésser perfectament conegut i assimilat pel carboner per mitjà dels senyals externs, és a dir, els olors i colors del fum que anava desprenent.
El rendiment de les fustes emprades per carbonar era important i depenia de les diferents espècies. Les fustes dures rendien més que les tendrals. També variava segons l’estat de sequedat i l’edat. El menor volum i  pes del carbó respecte la llenya justificaven la seva elaboració en el mateix bosc, ja que facilitava el transport dels indrets  poc accessibles. Les fustes carbonades eren el faig, l’alzina, el roure, el pi, l’avet, fins i tot el castanyer, el freixe, l’avellaner, el vern, etc.
El rendiment de les fustes emprades per carbonar era important i depenia de les diferents espècies. Les fustes dures rendien més que les tendrals. També variava segons l’estat de sequedat i l’edat. El menor volum i  pes del carbó respecte la llenya justificaven la seva elaboració en el mateix bosc, ja que facilitava el transport dels indrets  poc accessibles.
Fotografia: Jordi Pedrol
Text: Jaume Enric Zamora

2 comentaris: